Sí, la teva neboda en fa un gra massa.
| 27 gener 2011Odio tenir la sensació d’angoixa, que em provoca pensar en tu. No suporto mirar per la finestra, i no veure’t. No m’agrada anar a portar-te flors, ni plorar la teva absència. Tampoc es gaire agradable somiar amb tu. I quan veig les teves fotos a casa de la iaia aquestes sensacions encara es fan més evidents.
Dormo amb un atrapa-sons. No se com t’ho fas, però de tant en tant, passes de llarg aquella xarxa i t’endinses dins el meu cap. Ja et vaig dir que no m’agradava. Però és la teva debilitat, a tu t’agrada molestar-me per les nits. Et recordo amb molt caràcter, deu ser això. No sé com idees tot aquest embolic. Deu ser molt complex. Tot és tan real. T’abraço, parlo amb tu, m’abraces, parles amb mi. Seiem i de sobte desperto.
Quan arribo a casa de la iaia, miro les teves fotos i somrius com si res. No sé on està la gràcia. Sempre em deixes amb la paraula a la boca. Ets feliç, estàs agafant afició a passar per les xarxes de l’atrapa-sons. Abans de que em tornis a deixar a mitges, et faig una pregunta. ‘’Com és que no ets al cementiri com sempre? ‘’ La teva resposta és clara i senzilla. ‘’Al cementiri? Si jo no estic morta:)’’ No tinc paraules.
És diumenge i pugem a portar-te flors. La iaia i el iaio, van davant. Jo vaig darrere i m’assec al banc. Ells marxen a donar una volta, i jo em quedo mirant aquell forat a la paret. Començo a parlar en veu alta. ‘’I si no ets morta, què pinto jo al cementiri portant flors?’’ No obtinc resposta. T’espero tota la nit, i tu ja no vens. Que ha passat?
Després d’onze anys començo a entendre les coses. A tu tampoc t’agrada la sensació d’angoixa, provocada per pensar en nosaltres. No suportes mirar als somnis i no veure’ns feliços. No t’agrada que et portem flors, ni que plorem la teva absència. I no acabes d’assimilar que tinguem tants records teus a casa. Mai has marxat del nostre costat, mai vas morir. Ets viva i vols que ho sapiguem. Deixaré de fer bestieses, quan ens regalis l’últim sospir d’aquesta vida, em queixaré. M’estàs deixant en ridícul. No tinc raó.
Carolina C.
Espectacular! Me ha llegado Carol! 🙂
Muchisimas gracias! La verdad no tenia pensado escribir sobre mi tia, me salio de dentro supongo. 🙂
Carolina, m’ha agradat llegir-te. Està molt bé (tot i que he hagut de corregir alguns errors ortogràfics, i encara me n’he descuidat, com sempre em passa). Té una bona estructura de paràgrafs i frases i el lèxic es veu treballat i ric. I el que dius, resulta molt suggeremt. M’ha agradat molt la idea de l’atrapa-somnis.
Alguns suggeriments respecte de comes:
– “d’angoixa, que” o “d’angoixa que”?
– “La iaia i el iaio, van davant” o “La iaia i el iaio van davant”
– “quan ens regalis l’últim sospir d’aquesta vida, em queixaré” o “quan ens regalis l’últim sospir d’aquesta vida em queixaré”
Segueix escrivint, no paris!
Josep Maria
M’agradat molt, s’enten molt bé i m’he emocionat.
es maquissim, jo també m’he emocionat!:)